La Diada més important per a la Literatura Infantil i Juvenil i per a la Literatura en general és a punt d’arribar… I amb ella un munt de novetats editorials que treuen el nas a les prestatgeries de les llibreries desitjant ser les escollides pels lectors. Des del Va de llibres vull fer esment d’aquells llibres que més m’han agradat entre tot el que es publica. Avui n’he triat quatre que espero seran del vostre interès:
Trobar un nou títol del Michaël Escoffier és sinònim de «somriure» i per què no «rialla» assegurada!
I és que aquest autor te la capacitat de donar sempre a les seves lectures un bon toc d’humor. Després de títols com La veueta, A todos los monstruos les da miedo la oscuridad, o La formigueta que volia moure les muntanyes arriba La tarta de hadas també, com la resta, publicat per Kókinos.
El petit gripau està impacient davant del pastís de fades que li ha preparat el seu pare. No serà un pastís de llimacs? li pregunta esperant l’àpat de sempre. El pare inventa tot un seguit d’arguments increïbles per intentar convèncer el petit. Fins i hi tot diu que ells no són gripaus, són dracs! i que ell sap volar…
Un conte publicat en lletra de pal que animarà als més àvids aprenents a desxifrar el codi lector i viure així una divertida aventura de caire alimentari. Les il·lustracions de la Kris Di Giacomo, que sembla el tandem perfecte per a Kókinos, ens mostren uns personatges dibuixats i acolorits a llapis que un cop retallats, juguen en la composició amb diferents textures i imatges.
L’autor, com ja ens te acostumats, ens sorprèn de nou amb un final inesperat!
El veí llegeix un llibre de Koen Van Biesen publicat per Tramuntana ja fa uns mesos que està publicat (novembre 2013), però donat que ha caigut a les meves mans fa relativament poc temps no vull deixar d’esmentar-lo.
Els llibres que parlen de llibres i de lectura són la meva debilitat (entre moltes) i aquest és un d’aquells llibres que tenen aquest toc de màgia que fa que t’agradin. També com l’anterior juga amb el sentit de l’humor i això sempre ajuda! (una altra de les meves debilitats) així que
«lectura i humor» = «segur que l’encerto!»
El protagonistes d’aquest conte són uns veïns. Per una banda, un senyor que llegeix un llibre (o més aviat ho intenta) i per l’altra una nena que sembla entestada a que no ho aconsegueixi:
«Sssst Silenci. El veí llegeix. El veí llegeix un llibre»
«BOING BOING. La nena juga. La nena juga a pilota»
«POM POM. El veí pica a la porta»
«Sssst Silenci. El veí llegeix. El veí llegeix un llibre»
«LA LA LA. La nena canta. La nena canta una cançó»
Ja veieu per on va la història, no? El que sí que haureu de fer és buscar el llibre si voleu saber si finalment el veí aconsegueix llegir el llibre o no.
L’autor troba una molt bona solució al problema veïnal! Per a les il·lustracions, del mateix autor, utilitza diferents tècniques que combina en la composició: traç, textures, fotografia i color sobre un fons blanc. Unes il·lustracions que li donen la categoria d’àlbum amb un munt de detalls que us entretindran una bona estona…
Un altre conte amb toc d’humor (realment es nota que és una de les meves debilitats a l’hora de triar llibres), és una de les novetats de l’editorial Animallibres: El Barret Original i la Ciutat Grisa de David Granados Niubó en aquest cas també com a autor i il·lustrador.
Al fullejar el conte i sense tenir present el nom de l’autor em pensava que es tractava d’una traducció francesa (quan el veieu us adonareu del perquè) però no, el nom de l’autor és bastant evident que no ho és i Google m’ho va acabar de confirmar. És català! Així que suposo que el tema dels colors deu de ser pura coincidència… O no? Perquè hi ha alguns detalls en les il·lustracions que ens recorden el país veí… Potser l’autor ens pot treure de dubtes!
La història es desenvolupa a una ciutat com el títol indica de color gris. No només ho són els edificis si no la gent que hi viu… Tot és gris fins que un dia el senyor Joliu, un home molt pressumit, decideix canviar la grisor per color per tal de que les «senyores» es fixin en ell.
«Va passar el matí al parc, però cap dona se’l va mirar» Què és el que deu de passar?
Si només llegiu el conte no sortireu de dubtes ja que estem al davant d’un àlbum on com ja sabeu, les il·lustracions juguen un paper molt important!
A més del punt d’àlbum, el David aconsegueix aquest toc d’humor que us he comentat al principi i com a resultat un fantàstic conte per despertar un somriure als infants i un final ben original!
Per acabar les recomanacions un llibre que encara no he llegit, però que recomano perquè estava esperant amb moltes ganes que el publiquessin: El sabre de serapió de Josep Lluís Badal publicat per La Galera. De la primera part d’aquesta nova saga de pirates vaig fer una ressenya a la revista Núvol, el digital de cultura. Un llibre amb el que Badal va guanyar el premi Folch i Torres.
Aquesta segona aventura segur que més d’un l’estàveu esperant com jo, així que aquí deixo la sinopsis i quan el llegeixi ja faré una ressenya com cal!
En Jan es troba sol i perdut enmig de la immensitat del mar. Navega sobre una barqueta i el ronda un tauró amb dues cues. No li queda menjar ni aigua. Ha fugit del vaixell, de l»Estrella del mar», ha fugit del seu pare, en Tros de Sabre. Tot de perills envolten el noi, ara que tot just havia trobat la felicitat després d’anys de viure sol amb la mare. I com és, que es troba així, al caire de la mort? Ara fa uns dies tot era normal: anava a escola, enyorava un pare real i acabava de conèixer un nen molt especial, l’Àuton. I en Jan desitjava aventures, però la vida no és com una pel·lícula.
BONA LECTURA!
MEMORIA DE PEIX 