Un eriçó molt petit i molt poruc que es veu empés per la manada (no savia jo que els eriçons vivien en manada). Bé, en manada, en comunitat o com vulguin viure aquests petits mamífers, el fet és que la resta d’eriçons (els que manen i decideixen) el fan enfrontar-se tot sol a la serp llarga, pudent i sorollosa que divideix el seu territori i que s’ha empassat un munt d’eriçons exploradors. Eriçons que buscaven sense sort la zona dels Vergers de l’altra banda on hi ha els aliments més saborosos…

Els eriçons estaven farts de menjar cucs de terra, aranyes, tisoretes, milpeus, escanyapolls i llimacs. Estaven convençuts que si no trobaven el camí per arribar a l’altra banda d’aquella malèfica serp se’ls acabaria menjant a tots. Decideixen enviar-lo a ell perquè si no torna ningú no el trobarà a faltar. El petit eriçó de punxes tortes i despentinades molt valent s’obre camí pel damunt d’aquella serp pudent que quasi el fa tombar d’esquena del mareig (i és que els eriçons tenen molt bon olfacte!).

Un gos lluminós, un gat de ratlles blanques, fins i tot un mussol que fa bategar ales amb un soroll infernal es creuen en el seu camí… I quina sorpresa! No us podeu imaginar què troba a l’altra banda de la serp… Perquè, és una serp? o no?

Bé, per esbrinar-ho l’haureu de llegir. Un conte que ens parla d’aquests petits animalons nocturns i que al final del conte ens ofereix una bona explicació dels seus habits i ens explica com moltes vegades no troben menjar i han d’anar molt lluny per aconseguir-lo, tal com ens ho narra el Joan Pons en forma de conte amb Punxaguda.

Aquest és un d’aquells contes que quan l’acabes el tornes a començar i la segona lectura és totalment diferent de la primera. I què vull dir amb això? doncs que res és el que sembla i com que ho esbrines al final doncs segur, segur, segur que tornes a començar. I per això m’ha agradat tant!

Les il·lustracions de la Tònia et conviden a deixar volar la imaginació i tenen el punt exacte de descripció per no desvetllar res abans de temps. Amb aquest text era difícil aconseguir-ho i la Tònia ho ha fet i a més ha sabut mantenir la tensió i el misteri fins a l’últim moment amb unes il·lustracions senzilles que juguen amb el dibuix i el colage, amb una paleta de colors molt curta. Punxaguda és una història suau i tendre tot i que el títol i el protagonista semblin tot el contrari… i és que ja ho he dit:

En aquest conte, res no és el que sembla!

MÉS CONTES D’ERIÇONS

Dimarts vam tenir com a ponent a la Neus Arqués experta en marca personal i emprenedora, amb “Marca la diferència” ens va ensenyar a gestionar la nostra marca personal, així com la visibilitat i reputació, dos factors clau.

Si no et veuen, no et compren!

Està clar que aquesta hauria de ser una de les frases que hauriem de tenir presents en el nostre àmbit professional.

Avui l’Helena Casas, experta en màrqueting digital amb “Marca la xarxa” ens ha mostrat les eines que hi ha a l’abast per aprofitar les oportunitats i possibilitats de les noves tecnologies. He al·lucinat quan ha fet servir el meu bloc d’Oniris com a exemple de blog a la seva presentació!!

Tinc mooooolta feina per davant però de moment he fet alguns canvis al meu bloc, suposo que ja els heu vist, espero amb delit les dues classes que queden:

• Marca la teva imatge: per ser conscient de la importància de les formes i fer aflorar el concepte que les persones fan la diferència.
  • Ponent: Andrea Villalonga, assessora d’imatge.
• Espais i identitat: per saber de quina manera es pot potenciar la marca a través d’espais coherents amb els valors propis.
  • Ponent: M.Àngels Espar, arquitecta.

També pots seguir-los a Facebook, a tope!!!

Encara recordo el dia que el Pau ens va reunir i ens va plantejar la idea de fer alguna cosa per la Judit… Pel seu cap ja rondava la idea d’homenatjar la dona a qui havia estimat amb bogeria tota la vida i a qui no deixarà d’estimar mai (ho veus als seus ulls quan parla d’ella). La idea del Pau ràpidament es va transformar en un projecte: crear una associació sense ànim de lucre i un festival que aglutinés a tots els protagonistes dels contes: autors, il·lustradors, editorials, llibreries, biblioteques, personatges de contes a Vilanova i la Geltrú. Tots reunits, en una Fira on els veritables protagonistes fóssin els infants.

Així va néixer l’Associació pel Foment de la Literatura Infantil Judit Sendra García i aquests que veieu a la foto sóm els seus promotors: Jaume, Cristina, Anna, Amaya, Pau, Cesca i Susana…

Portem molts mesos preparant aquesta Fira amb molta il·lusió i ganes de gaudir d’un dia màgic. Ara ja queda molt poquet i seguim tancant molts temes!

Avui tot just m’han fet una entrevista a Canal Blau FM on explico tot el que podrem viure dissabte, la podeu escoltar clicant aqui.

• PROGRAMA DE LA FIRA

Com ja sabeu el conte de la Fira Conte va! Va de contes és el conte que li vaig escriure a la Judit: Saltironets il·lustrat pel Jordi Sunyer i publicat dins la col·lecció Ginjoler del Cep i la Nansa edicions. El conte més emotiu que he escrit mai, un conte per recordar la Judit i la màgia dels seus contes.

Des d’aquí vull agraïr a tot@s els que hi col·laboreu d’una o altra manera a la Fira i espero que dissabte fem d’aquesta Fira un gran esdeveniment. Entre tot@s segur que ho aconseguirem!

Així és com va néixer la Saltironets i ahir en vam poder gaudir tots plegats. Amb la familia i els amics.

Vaig poder conéixer el Jordi Sunyer l’il·lustrador del conte (que ja començava a pensar que era l’home invisible) i després uns parlaments amb la Cesca al capdavant i contenint l’emoció vaig poder explicar el conte:

La Saltironets era una nena que somiava arribar fins a al Lluna per regalar-li els seus contes. Estava convençuda que si saltava prou amunt aconseguiria arribar-hi i per això, anava saltironejant a tot arreu…

Així comença la història de la Saltironets, una nena alegre, carregada d’imaginació i de somriure encisador que un dia tot saltironejant va aconseguir tocar un núvol… i va arribar fins a la casa de la Lluna!

Moltes gràcies a tots els que vau venir i a tots aquells que tot i no venir tenieu el vostre pensament amb nosaltres…

El conte Saltironets arriba amb tota la força del món! per recordar i tenir sempre present a una persona meravellosa. La Judit Sendra una noia que somiava regalar els seus contes a la Lluna, i ja crec que ho ha aconseguit… si ho voleu descobrir, no us perdeu la presentació…

Esteu convidats!

El proper 11 de maig es fa realitat un projecte del Pau, la il·lusió de fer un homenatge a la Judit amb una Fira de contes. Conte va! va de contes comptarà entre d’altres amb la representació de la Saltironets.

Però abans, el dissabte 20 d’abril a les 12h, a la biblioteca Armand Cardona fem la presentació oficial.

Dissabte passat vam fer un petit tastet amb la pre-estrena a la biblioteca Manuel de Pedrolo a Ribes.

El conte explica la aventura de la Saltironets, una nena que somia amb regalar els seus contes a la Lluna.

Està convençuda que si salta prou alt aconseguirà arribar fins al cel i per això va saltironejant a tot arreu…

El conte ha estat il·lustrat per Jordi Sunyer i editat pel Cep i la nansa edicions com la resta de la col·lecció…

Esteu tots convidats!!!

La mona és una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències ja per fi s’han acabat.

És a mitjans del segle XIX quan les mones perdent tota la seva senzillesa i la seva presentació es torna més complicada i més sofisticada.

Avui en dia no queda gaire clar l’origen de la paraula mona, el que si podem afirmar es que prové de la paraula munna, que en àrab vol dir regal, i era i encara és el regal del padrí el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida i que el fillol anava directament a recollir-la a casa del seu padrí després de la missa. La mona servia per a postra per a tota la família i també era costum en alguns llocs que el nen recités un vers.

El que encara és conserva de les mones originals és l’ou, avui en dia de xocolata, i això es deu al seu simbolisme, l’ou de les mones representa el principi de la vida.

I ara que ja sabem unes quantes coses més sobre la nostra protagonista, comencem amb NOVETATS EDITORIALS 2013

La mona d’Antoni Dalmases i il·lustracions de Viuleta publicat per Cruïlla.
L’Helena explica a la Xiu una nena xinesa què és això de la mona de pasqua i la Xiu que no entén res se’n riu: Mones que es poden menjar? A la Xina no n’hi ha. Així que l’Helena decideix anar a casa de l’àvia Mercè que no li nega mai res a fer una mona: Pa de pessic i confits. Després, per llepar-se els dits, la farceixen de melmelada, amb dos pollets decorada. Banyada de xocolata i amb uns rajolins de nata.

 Per pasqua, la mona d’Anna Gasol i Teresa Blanch publicat per Baula.

Una altra aventura dels bessons: la Paula i el Marc. Arriben les vacances de Setmana Santa i els bessons van al Montseny acompanyats del seu amic Michael i la seva àvia que ha vingut des dels Estats Units i no parla i entén el català. Des de dins l’autobús que els porta a la masia dels avis veuen passar una filera d’encaputxats vestits amb túniques llargues. És la processó de Setmana Santa! L’àvia del Michael està molt sorpresa i encara ho estarà més quan li diguin que menjar-se una mona és una tradició ben catalana!

I la tercera novetat amb una altra mona és

Fem una mona de pasqua? De Roger Roig i Hugo Prades publicat per Cossetània. Un conte inclòs dins la col·lecció el Patufet i les tradicions catalanes que ens explica el més destacat de les festes de  Setmana Santa: la benedicció dels palmons, les processons… i per passar una bona estona ens proposa fer una mona. El patufet diu content: no ens manca cap ingredient! Un altre conte en rodolins amb el que no us perdreu cap tradició.

Més contes sobre aquesta Festa tan tracional en aquest enllaç: CONTES SOBRE LA PASQUA I LES MONES

BONA I MÉS DOLÇA PASQUA!

El conte, segons ells mateixos em van explicar, va agradar a la majoria dels nens del club, tant la història com els dibuixos, els ha resultat fàcil de comprendre i amb ell han descobert la gran varietat de flora i fauna que habita al Parc  Natural del Garraf: tortugues, àguiles perdigueres, salamandres i d’altres ocells autòctons. També han descobert com el temps ho transforma tot, perquè Xamae, parla del cicle de la vida a través d’una llavor que primer era de color verd, petita, lleugera i arrodonida, i acaba convertida en un exemplar de margalló. Abans d’arrelar al massís del Garraf, però, viatja i viu un munt de sensacions i descobertes que amaguen el parc.

Em van fer moltes preguntes, entre d’altres quant de temps havia trigat a escriure el conte, com m’havia inspirat o quants anys tinc! La seva espontaneitat és fantàstica! També em van formular algunes preguntes perquè li fes a la Romina Martí, la il·lustradora del conte a qui vaig entrevistar al programa de ràdio Més content que un gínjol.

Podeu escoltar l’entrevista en aquest enllaç: ENTREVISTA ROMINA MARTÍ

A més em van ensenyar uns contes que ells mateixos havien fet  inspirant-se en la lectura de la Xamae:

Aquest premi destaca l’excel·lencia i innovacions editorials d’editorials de tot el món, i l’editorial Ekaré, una editorial Veneçolana amb seu a Barcelona ha estat una de les nominades. Ekaré publica llibres per a nens i joves des de l’any 1978. La paraula “ekaré” prové de la llengua etnia Pemón que habita el surest de Veneçuela. Significa narració nova o veritable i en un context més ampli història o conte.

Des del va de llibres us vull recomanar algun dels seus títols que m’agraden especialment:

Conejo y sombrero de Verónica Álvarez i il·lustracions de Mariana Ruiz publicat per Ekaré, 2012.

Esta es la historia de un conejo de orejas largar, no muy viejo, que iba tranquilo caminando, buscando frutas y cantando…

Així comença aquesta història rimada d’un conill que un dia surt a passejar i es topa amb un barret negre i elegant. Està meravellat amb la seva sort, i molt sorprès amb la seva troballa, fins que posa la pota dins i troba… Voleu saber que hi ha dins el barret?

Doña Eremita sobre ruedas. Quentin Blake. Ekaré, 2011.

Un dia Doña Eremita paseaba en su bicicleta y Mambrú corría a su lado…

Així comença una història divertida amb una estrafolària senyora i la seva bicicleta com a protagonista. A mida que avança el conte l’Eremita te la necessitat de millorar la seva bicicleta: primer una bona bocina, després un improvisat rentamans, una caixa d’eines, un petit magatzem amb menjar, una cadireta de gos, uns paraigües per protegir-se de la pluja… que anirà instal·lant al seu vehicle… fins que un dia… Voleu saber què li va passar? només us puc dir que va haver de canviar la bicicleta per uns patins!

Un avi, sí! de Nelson Ramos i Ramón París. Barcelona: Ekaré, 2011.

L’avi em va regalar un gos negre que es diu Mariscal. El Mariscal juga amb l’avi i corre per la gespa. Tots tres juguem a perseguir-nos i la mare s’espanta i de vegaes s’enfada. Tots els nens hauriende tenir una mascota…

El protagonista d’aquest conte comença a pensar quina podria ser aquesta mascota que acompanyés als nens i nenes: una tortuga, un ase, un elefant, una balena, un tigre…

Wangari i els arbres de la pau: una història real de l’Àfrica de Jeanette Winter publicat per Ekaré, 2009.
Quan la Wangari és petita, viu envoltada d’arbres i camps de cultius. Tothom treballa al camp i és feliç. Un dia li concedeixen una beca per estudiar als Estats Units i quan torna a Kenya, ja com a dona adulta, descobreix que han talar milers d’arbres per construir edificis. Davant aquests fets la Wangari decideix iniciar una campanya de plantació d’arbres i de retorn de la feina a les dones. Aquesta decisió, però, li comporta molts problemes amb el govern i les institucions

El lleó de la biblioteca. Michelle Knudsen. Barcelona : Ekaré, 2007.

T’imagines arribar a la biblioteca i quan arriba l’hora del conte apareix un lleó? Quin espant! o no… En aquest conte descobrireu la història d’un lleó que s’estima els contes i que li agrada anar a la biblioteca a escoltar-los tot i que no sempre les coses sortiran com a ell li agradarien…

Los tres erizos de Javier Sáez Castán publicat per Ekaré, 2003.

Tres eriçons busquen menjar per passar l’hivern, entren dins un hort on troben unes pomes. Els camperols molt enfadats pel robatori decideixen capturar-los, però com que ha començat l’hivern no els troben per lloc i hauran d’esperar-se que arribi la primavera… Aquesta història donarà una volta de 180 raus i els lladregots acabaran convertits en uns herois… voleu saber perquè? Doncs llegiu aquest conte…

Moltes felicitats a la fira pel 50è aniversari i a Ekaré per aquesta nominació!

La caixa del port

Un conte carregat de melodia que en un text rimat ens narra la història d’una caixa de fusta de pi que descarreguen d’un gran vaixell en un port que podria ser perfectament el de Barcelona.

“… una caixa sense adreça i que l’envia qui-sap-qui. No hi ha cap lletra escrita i els homes no se’n saben avenir: -Què en farem d’aquesta caixa, si ningú la ve a recollir?”

Doncs no patiu que venen, ja crec que venen a intentar recollir aquesta misteriosa caixa! De tot arreu comencen a sortir personatges cada vegada més inversemblants que fan del contingut d’aquella caixa la seva propietat: un vestit, diu una senyora molt altiva, una estàtua diu l’amo del museu de cera, uns mapes, animals, un tresor, fins i tot una soprano reclama el seu piano! Cadascú diu la seva i mentrestant l’il·lustradora, Meritxell Duran va jugant amb tots els personatges creant una història paral·lela que enriqueix el text i el dota d’aquell tribut que tant ens agrada als amants de la Literatura Infantil: esdevenir un àlbum il·lustrat!

Una narració visual que si et limitessis a llegir només el text et perdries així que us recomano que li dediqueu temps. La Meritxell ha jugat amb els seus estrafolaris personatges i ha donat un toc d’humor a la història de la Gemma, que li escau com anell al dit.

Només un però… i és la penúltima il·lustració que a mi personalment m’ha confós. No vull desvetllar res per no “spoilerar” el conte, però crec que pot deixar al lector amb un “què ha passat?” i la boca oberta… Tot i així i obviant aquest detall, aposto per aquest títol i us animo a que descobriu justament el “què ha passat”, un desig que va creixent a mida que avança el text…

La caixa del port mostra les misèries de les persones, com en som de materialistes moltes vegades i que poc valorem les coses que “no es veuen“: Aquest és el quid de la qüestió.

Moltes gràcies a A buen paso per l’exemplar i a la Gemma que ja m’ha dit que quan vingui a Barcelona, perquè ella viu a Londres, em concedirà una entrevista al programa de ràdio. Genial!